Page 1 -
P. 1

Quan el rann era madur...

Año XX Vilairancaflell'L'nediis, 24 scplícmlire 1960                       La vinya és la vida de la nostra comarca. La sang
                                                                      del cep éa la sang que vivifica eis [nostres pobles. Per
                 lia                                                  això restimem tant la vinya.

      • V -Ítí-                      ••J, '           •  Mm. 38 Ara el raïm ja és madur í és arribada ja l'hora del
                                                                      miracle. D e des que el cep va fiorir tímidamente ha
•ti- -./i" ^                                                          passat fa una llarga etapa Hem vist aparèixer el raïm
                                                                      quasi sense adonar-nos-en, i després s ha anat omplint
\ •M                                                                  de mica en mica. Però era verd. No era pas raïm enca-
                                                                      ra. Després, al prendre el seu color—mig de la terra i
•V,, • . ••                                                           mig del s o l - v a anunciar-nos la preaència del sucre.
                                                                      Ara caminava vers la seva plenitud. Féia goig...
                          ;X  ••  '
                                                                           Però, què és aquest núvol que s'acosta?
                      Cl                                                   El pagès arruga el front. Preveu la desgràcia. Es..-
                                                                      la pedregada. La que. en un moment, trinxa i pudreix
                                                                      Tanyada.

                                                                           Es crudel això. Les pedres blanques que aclivelien
                                                                      eis pàmpols. el pagès les sent ploure també sense píe-
                                                                      tat dintre seu. I potser plorará inclús d'impotència i de
                                                                      ràbia.

                                                          - Però sabem que la força que ha causat la deslroça,
                                                                      és la mateixa que un dia i un altre dia ha regat gene'

                                                                     rosament la terra i ha amorosit el cep. No hi ha altre
                                                                     remei que acceptar-ho. Es també una regia del joc.
                                                           V- Nosaltres voldriem, inclús amb la natura, jugar sempre
                                                                     ambavantatge. Però, j a h o veieu. tot segueix ci seu
                                                                     curs. I en el curs de Ies coses de la natura, també hi
                                                                     entra que, de tant en tant, pedregui.

                                                                          El que trindriem d aprendre. és a treure profit inclús,
                                                                     d una pedregada. Ens és molt necessària la lliçô que
                                                                     ens dóna.

                                                                          Quan fem els nostres plans, generalment no hi
                                                                     deixem cabuda per als imprevistos desagradables :
                                                                     Això anirà d aquesta manera, allò altre succeirà aixi,
                                                                     llavors nosaltres hi intervindrem d aquesta forma...

                                                                          I llavors vé la pedregada. I ens quedem tots extan-
                                                                     yats i desorientats.

                                                                          La vida n'està tota piene de pedregades. I ben mirat.
                                                                     n'hi han ben poques que ens puguin arruinar definiti-
                                                                     vament. El mal és que no tenim una visió prou pro-
                                                                     fonda i prou real per preveure les. I llavors. és dar,
                                                                     ens trovem desprevinguts.

                                                                         Al fer eis nostres plans per a la vida, és precis set
                                                                    prou elàstic per a fer se capaç d acceptar-ho tot i d en-
                                                                    carrilar^ho tot vers el desti que ens hem marcat.

                                                                         S i en la construccíó de la nostra hisesda hi hem
                                                                    previst les pedregades. quan en vingui una sabrem
                                                                    reeixir-ne.

                                                                         D'altre manera, a la primera contrarietat fugirem
                                                                    de la v i n y a - o de la línia de vida que ens haviem mar-
                                                                    cat—i tindrem de conformarnos veient com els nos-
                                                                    tres veïnts són els que aixequen i engrandeixen el
                                                                    nostre pöble.

                                                                                                  Josep M, Giménez

PR0XI2VÍO             l^ÜA^ERO

                      SORPRENDEMOS A NUESTROS LECTORES C O N EL REPORTAJE DE MÁXIMA ACTUALIDAD:

                                       Bará, ¿residencia de monarcas?

                      (Realizado en el pintoresco Castillo del Bajo Penedés, ante la posibilidad de ser habilitado  para
                      residencia de verano del Rey Balduino de Bélgica y su futura esposa).
                      Además :

                      — Ultimas impresiones de un año de estancia en los Estados.Unidos, por Angel Torres,
                      . — Un tema de refl-íxión : La Paz, por Joaquín Lluch

                       - Crítica teatral del estreno de «La clau», de Noël Clarasó.
                      Y todas nuestras habituales secciones.
   1   2   3   4   5   6