Page 3 -
P. 3

CATOLICA                                                                                                   Féáin- ?35

          L'home López-Picó

    En aquells temps, ja liunyans, de l'aprenentatge del meu o-               cás d'escrlptors que fórem convidats a Montserrat per ofrenar
ficí, qnan cada dia, per l'avidesa de l'edat i certa predisposicíó            la nostra obra, semblara el més veli. J a m o l t xacrós, movent-se
espiritual, descubría caires n c u s a l'existència pròpia i al petit         dificilment, conservava, però, unsobirà domini d'eli mateix, ila
món de Tentorn. niés per instint que per elecciò premeditada,                 seva sempiterna lucidesa i vivacitat d'eaperit- L'hora del dinai,
un día vareig c o m p r a r un liibre de Josep M,^ Lopez P i c ó : «Epi-      repartits tots nosaltres entra els monjos, i presídits pel Parc
talami». Fou el segón llibre comprat amb diners llegitiraament                Abat. Lopez P i c ó estíguéjoíós, i davant el plat de maduixe»
guanyats, el que n o vol pas dir que n'hagués guanyat d'altra                 que ens donaren per postres, mentre TEscolania cantava al mie
manera.                                                                       del refetor, segurament el poeta - poetitzador de totes les coses

L'ímpressíó prédominant que em deixà el poema, ultra les i t o t s e l s m o m e n t s - r e í e u d i n t r e seu aquells versos de trans-

valors poétiques—de les que ara n o m'escauria fou la d'una e^ cendent lirísme que diuen :

quilibrada serenitat implícita en l'autor; equilibri més que en               Si Vhoritzó, ta, vida, desdibnixes,
la forma estètica de l'cbra en i'esperit de l'home que l'havia                que amb tonta pressa no trobem carni,
créât.                                                                        deixam aquest secret de les maduixes,
                                                                              rubor de nauis, fresqaejat del sí
    Al cap de p o c temps vaig assistir a una lectura d'obres seves           que aquella Hum del veil inici abasta
feta per eli mateix a «Amies de la Poesia». El seu gest, la cali'             quan era el món una esperança casta.
•lideso de la seva veu, l'insinuada inronia del seu somriure con-
flrmaven en mi aquell inicial criteri. No en va provenía d'aque-

lia formació dorsiana de c o m e n ç a m e n t s de segle, ordenadora,             I vareig pensar aquell dia, com enderiat pel seu proverbial
estructuradora, antipopularista, característica deis que foren                equilibri, que també el s^u èsser tot n o r m a , i molt huroA a des-
batejats noucentistes en nom de Teresa, la Ben Plantada, al dir               grat de l a p a r e n t fredor clàssica—o pótser humà gràcies al seu
de Xenius. Fou sempre exemple de calma, i no fou mai infidel                  classicisme—tenia molt de benedictí, d'aquella lliçô constant,
al sentit de la proporció. No perdé mai l'elegància del seu viu-              profunda i serena, de ponderació en el sentiment i en les acti-
viure, i dugué arreu una mateixa primacía deis valors de con-                 tuds que rebem del Monjos de Montserrat. Ara ve a tomb, per
templació, una ironia rica en indulgències, i una mateixa majes-              a cloure aquest record del poeta que fa tan p o c ens ha deixat
tati els mateixos seny i mesura.                                              per sempre, i per accentuarci scu esperit montserratí, repro-
                                                                              duir el final del seu poema formant part dels que constitueixen
    Aqüestes ultimes paraules que Xenius fa dir a la Ben Plan-                la Gorona Literària oferta a la Mare de Déu de Montserrat :
tada per alliçonament del que volien que fossin els homes d'es-
perlt que havien de superar la disbauxa romàntica sleshores

imperant, modestament crec que abastament s'acompliren en                     Montserrat, l'or i el piati
l'obra de L o p e z - P i c ó . N o m é s calia veure'l, tenir hi quatre pa-  coronen els vols d'aloses
raules. perqué se us e n c o m a n é s aquell dificU equilibri, aquella       i destria el vol la boira
mesura, aquella élégant contenció humana i sensible.                          a ralleluia del cim,

    Les seves obres les he llegides totes, o gairebé totes, i amb                  Després de !a seva mort el veig, i el veuré sempre m e n t r e
«Iguns deis seus Ilibres hi tino un tracte molt freqücnt; a eli,              visqui, Rambla de Barcelona amunt amb un pom de roses a
però, vareig tractar-lo p o c i espaíadament, i una mica distret              una mà, uns Ilibres sota el braç i la pipa fumejant a la b o c a ; el
com era, fou la causa que m'hi presentessin de nou cada vega-                 també davant el plat de'maduixes d'aquell 3 de juny de 1956,
éada. L'any 1952 visità una exposició d'obres meves, i com a                  i somrient fent la genufiexió amb pesadesa per besar l'aneli de
conseqüéncia'de la mateixa i de les explicacions que li vareig                l'Abat de Montserrat.
donar del meu treball artístic, em dedicà una quarteta autògra-
ía en la que sintetitzà[poeticament Tessenciál del meu ofici do-                                                                              T. Mercader Mrrei
nant-li un sentit criatià tirant al frenciscanisme.

    L'últim contacte personal que hi vareig tenir, va èsser ara fa
tres anys. a Montserrat, amb motiu de lofrena de la C o r o n a
Literària a la Mare de[Déu, en celebració del 75.® aniversarl de
la seva coronación Lopez-Picó, aquell dia, entre el centenar es-
   1   2   3   4   5   6   7   8