Page 1 -
P. 1

V I LA F R A N C A DEL P A N A D E S

17 do enero de 1959                                                                              necessari

Año XIX                                                                                Número 3

                                                                                                 Difícilment podrlem lostreu-

                                                                                                 re'ns a la suggèrent lliçô de l'bi-

                                                                                                                                                                                                                                                        > . -"

                                                                                                 vern, en pressentir, sota la neu

                                                                                                 que ho iguala tot, la liarla Iluíta

                                                                                                 de la rida per germinar. Han pas-

                                                                                                 sât ja molts dies de des que la

                                                                                                 primavera ens sorprengué amb

                                                                                                 aquell esclat fàcil de vida. Vingué

                                                                                                 l ' e s t i u - a m b un sol cru i enlluer-

                                                                                                 nador - i la lenta ago/.ia de l a

                                                                                                 tarder,

                                                                                                 Però eJ siîenci de l'hivern el'

                                                                                                 reconeixem, ara, benafactor. A

                                                                                                 l'estiu tota cuca viu. — No hi ha

                                                                                                 herba, per menuda que sigui, que

                                                                                                 no trobi el .moment de fiorir -

                                                                                                 Després del desordre de tanta,

                                                                                                 proliferació, l'hivern mata tot a '

                                                                                                 llò qui n o é s Prou viu. Reculllcs
                                                                                                 llavors, despulla els arbres i f¿

                                                                                                 possible la próxima primavera. "

                                                                                              Ho hem pznsat moites vega-
                                                                                         d " . A l'home li caldria també
                                                                                         sotmetre'sa I hivern. Ens resis-
                                                                                         tim massa al silenci, al treball
                                                                                        lentiocult. Horn voldria-sobre
                                                                                        tot quan s'és j o v e - viure en cons-
                                                                                        tant primavera. I oblidem que el
                                                                                        que dóna perennitat a la fulla
                                                                                        dels cedres i de I'abet, és la llar-
                                                                                       ga preparació d'una llavor, pro-
                                                                                       bada per la neu i pelá freds.

                                                                                            Fiorir és fácil. Però d'entre la
                                                                                       proliferaeió exuberant, solament
                                                                                       una llavor, de tant en tant, ens.
                                                                                       donará un roure,

^^ da ony, en arribar els freds, la neu ho cofare/x fof : safa la seva abraçada,             Esser roures. Construir de
                  la vida. Només les llavors, terra endins, guarden l'esperanca d'una   manera que perduréssim : vet-
                                                                                        ¿qui Túnica Ilei d'existència que
    a. abet. Perqué també i'abet ha dormit llargament sota la neu. fies seves           val la pena. Es tan trist confor-
       s. ara profundes, reben la tebior d'aquefta mateixa terra. Quina merave-         mar-se a acabar la pròpia histò-
           llosa perennitat, la d'aquest cbet, en mig de tanta vida efímera!           ria, a cada tardorl Perqué que
                                                                                       morin les herbes és natiiral. Però
                                                                                       no que mori l'home, eli que coro
                                                                                       cap altre arbre, està fet de pe-
                                                                                       rennitat.

                                                                                       Mn. Jaume P. Sayrach,  Pvre.
   1   2   3   4   5   6